(No es un escrito mío, pero ante tan generoso apunte, guardo en este blog-almacén la entrada de Esteve Riambau de ayer noche):
Exhaustiu recorregut de Juan Manuel Garcia Ferrer per les Proclames Polítiques al llarg de la Història del Cinema. La sessió de les Ombres Mestres al Cineclub de l'Associació d'Enginyers Industrials revisava fragments emblemàtics de diverses circumstàncies polítiques, des d'un agafat pels péls "Napoleon" d'Abel Gance fins la desfilada final de Nanni Moretti a "Il sole del futuro", No hi ha mancat l'escena inicial d'"El triomf de la voluntat" de Leni Riefenstahl (sense la desfilada posterior amb la mà mesiànica de Hitler), els magnífics diàlegs anticomunistes de "Ninotchka" o l'emotiu final de "This land is mine", amb Charles Laughton llegint la Declaració dels Drets Humans als seus alumnes abans de ser detingut pels nazis. No podia faltar una escena nacionalcatòlica d'"El frente infinito", una notícia de Laya Films, un pla-seqüència de Miklós Jancsó amb cavalls i un helicòpter vermell o diverses escenes de "Retour à Reims". A destacar dues notes exòtiques amb els finals d'un film xinès de la Revolució Cultural i el d'un melodrama nord-coreà tan ensucrat que semblava fet a Hollwywwod.
Segur que el public -amb la presència de velles glòries de la crítica- ha sortir amb la seva llista de mancances. A la meva hi posaria Amèrica Llatina, amb el cinema de la Unitat Popular xilena, el peronista Fernando Solanas, el bolivià Jorge Sanjinés o el mexicà Paul Leduc. Perque, quan parlem de proclames, volem dir propaganda, no? No es cap matís pejoratiu. Com ha dit el ponent a l'inici de la sessió, "cada film transmet un missatge polític". I jo afegiria: "Cada proclama política te el seu destinatari". Hi ha films a favor i en contra, per convençuts i per reticens, d'acord amb la dreta o amb l'esquerra. Particularment interessant es quan el context històric canvia el sentit d'una mateixa pel·lícula. Com en el cas de "La grande illusion" de Jean Renoir, elogiada com a pacifista abans de la segona guerra mundial i denunciada com a col·laboracionista després. Aixó ens hauria portat a parlar de Marc Ferro i de la doble lectura històrica del film, però dues hores ben aprofitades ja no donaven per mes.
