Lejos de los árboles

No soy suscriptor del diario Ara. Sólo estoy suscrito, gratuitamente, a sus titulares diarios. Hoy, ocasionalmente, me ha dejado ver entero un artículo. Es la entrevista que Xavi Serra le ha efectuado a Meritxell Colell con motivo del pase de su última película, "Lejos de los árboles", en el Festival de Locarno.

Como no es habitual que un diario tenga una entrevista de este nivel, he decidido guardármela en mi ordenador. Como he podido he hecho un "copiar" de su principio a su fin, uncluyendo fotos, anuncios y demás, y lo he depositado en el sistema de tratamiento de textos de mi ordenador. Entonces he pensado que también estaría bien colgarlo en Facebook. Y eso he ido a hacer cuando he visto en la copia obtenida que también se podía leer el articulo en castellano, el idioma en la que desde hace mucho tiempo suelo hacer mis entradas en esta red social. Pero ya era demasiado tarde: al clicar en "leer en castellano" para hacer de nuevo la operación, ya me ha salido una pantalla diciendo que ese artículo es sólo para suscriptores, y ya no he podido continuar.

De modo que ahora copio aquí, una vez espurgada de -espero- toda la paja ajena y con fotos que he encontrado por internet, la entrevista, que, como he dicho creo muy interesante (del nivel que debieran tener todas las de este estilo). En catalán.

**********

Cinema

Meritxell Colell: “No he pogut dir adeu a tres persones molt importants en la meva vida”

Cineasta, estrena 'Lejos de los árboles' al Festival de Locarno

(Foto de ella)

La cineasta Meritxell Colell a Barcelona. PAU DE LA CALLE

Xavi Serra

13/08/2026 - 21:43 h.

Després de retrobar les arrels familiars a Con el viento (2018) i remoure les flames de la passió a Dúo (2022), Meritxell Colell (Barcelona, 1983) explora les ferides de l'exili i el dolor de la pèrdua a Lejos de los árboles, la pel·lícula que estrena aquest dijous a la competició del prestigiós Festival de Locarno. A través del viatge d'una artista sonora mexicana i el seu guia peruà, Colell barreja temporalitat i gènere en un relat quasi fractal sobre l'absència; sens dubte, la seva pel·lícula més rodona, ambiciosa i complexa.

Quan a la protagonista de Lejos de los árboles li pregunten si troba a faltar Mèxic, ella es remou i respon: “És complicat”. La pel·lícula es permet precisament explorar com és de complicat de vegades parlar de l’exili i el seu impacte en la identitat. Què la porta a explorar el tema?

— El desarrelament i les identitats híbrides són qüestions centrals en totes les meves pel·lícules. Tots estem esbocinats d’alguna manera, ja no hi ha identitats pures, sobretot en aquesta època de mestissatge en què tothom s’ha hagut de desplaçar en algun moment. Però el que em sembla molt fort de l’exili és que es converteixi en la teva identitat, el que et defineix a tu i als que venen després. Volia parlar de la complexitat de les identitats contemporànies i sobre no poder dir adeu, i vaig decidir fer una pel·lícula amb una artista sonora, llatinoamericana i desplaçada. I buscant per internet me'n van sortir tres, una de les quals era Angélica Castelló, que era artista sonora, neta d’un exiliat republicà i, a més, va néixer a Mèxic però fa 22 anys que viu a Viena.

Artista sonora, llatinoamericana i desplaçada. Una tipologia molt específica.

— Trobar l’Angélica va ser com un somni, perquè part de la seva obra era teixir escultures i instal·lacions amb cintes magnètiques. Jo a Dúo havia après que hi havia un sistema d’escriptura inca que eren els quipus, i pensava que seria bonic fer una cosa semblant però sonora quan va aparèixer l’Angélica. Hi ha pel·lícules que fas perquè coneixes algú en qui hi ressona tot i ja no pots deixar de tirar d’un fil que uneix un munt d’imatges i dona forma a la història.

I per què creu que el seu cinema es construeix sempre a partir d’aquestes col·laboracions amb artistes? Ja passava en les seves dues primeres pel·lícules amb la ballarina i coreògrafa Mónica García, i aquí amb Angélica Castelló, que a més de protagonitzar la pel·lícula i inspirar el personatge, també firma la banda sonora.

— És que quan comences no pots parar. He arribat a la conclusió que les meves pel·lícules sempre tindran en comú la col·laboració amb creadores, i em sembla preciós, un camp d’aprenentatge infinit. I quan dialogues amb algú altre el resultat és molt més ric perquè surts de tu mateix. Jo no soc una persona interessant, i tampoc el meu entorn; no m’interessa fer cinema autobiogràfic. Així, quan tens la sort de trobar persones interessants a molts nivells com la Mónica o l’Angélica, que acumulen una experiència vital molt gran i han viscut situacions complexes, el diàleg és com un joc. Ja no he de pensar una història i després fer un càsting i encotillar aquestes persones dins un rol, sinó que creem orgànicament un personatge des del diàleg.

Quan diu que no li interessa fer cinema autobiogràfic penso que és curiós que, sent com és molt amiga de Carla Simón i compartint totes dues una mirada molt similar sobre el cinema, les pel·lícules i metodologies de les dues són molt diferents.

— Sí, però en el fons estem molt a prop. Ella parteix del que és autobiogràfic per fer ficcions que no tenen res a veure amb la seva vida, i jo parteixo de llocs molt llunyans per acabar fent una cosa molt propera a la meva realitat. Sent molt diferents, el cinema de la Carla i el meu dialoguen en molts sentits. Jo també necessito que tingui elements molt propis, però no em cal partir d’aquí. Em va costar molt entendre-ho, però Lejos de los árboles també és molt meva. El meu avi i el meu tiet avi eren de la Quinta del Biberó. El meu avi no va parlar mai de la guerra, i el meu tiet avi en va parlar una sola vegada, i mai més. I en el fons la pel·lícula tracta d’això i de les imatges que van deixar de la República.

Hi ha moments en què la pel·lícula sembla un comiat. De qui s’acomiada amb Lejos de los árboles?

— No sé si la pel·lícula és un comiat o la consciència d’un comiat que no va succeir. Jo no he pogut dir adeu a tres persones molt importants en la meva vida. La primera va ser el meu avi, que va morir a Lleida i no hi vam arribar a temps. La segona és Dolors Vilanova, mestra de l’escola de Bordils, que va morir en un accident mentre jo feia la ruta de festivals amb Con el viento. Quan li van fer una cerimònia a l’escola per acomiadar-la jo era a Chicago i em va saber molt greu no ser-hi. I la tercera mort va ser la dona del meu avi, que va morir de covid justament quan jo tornava del rodatge de Dúo, i no me'n vaig poder acomiadar i ni tan sols veure el cos. Era un tema que em perseguia i sentia que n'havia de parlar, perquè és summament dolorós. I si hi afegim la qüestió de la Guerra Civil, on també hi ha fosses comunes... La pel·lícula era el viatge impossible: trobar-te en somnis amb algú de qui no t’has pogut acomiadar. I fer del cinema aquest espai de trobada.

Incorpora material d’arxiu de l’exili català a Mèxic, des d’imatges dels nens de Morelia fins a arxius personals d’Avel·lí Artís-Gener (Tísner) i Pere Calders.

— Per a mi era molt important que la memòria personal contactés amb la memòria col·lectiva. I la manera que vam trobar de parlar de tot això va ser a través d’arxius familiars de famílies d’exiliats republicans. Vam contactar amb Glòria Calders, la filla de Pere Calders, i amb l’Arcadi, que és el net d’una de les germanes de Tísner, i vam arribar als seus arxius.

I com era aquest arxiu?

— Bàsicament eren pel·lícules. Tant Tísner com Calders eren cineastes, i a la seva correspondència, que és preciosa, apareix sovint el desig d’haver fet coses audiovisuals, però a Mèxic no van trobar la manera de fer-ho: Tísner sempre s’arruïnava o li passava alguna cosa. I l’arxiu de l’arribada dels nens de Morelia em semblava fonamental. Per molt que una pel·lícula sigui de ficció, el context històric hi ha de ser. A més, les imatges del vaixell s’han vist molt, però les de la multitud rebent els nens amb flors són gairebé inèdites i molt impactants. En els temps que vivim, fan pensar en com acollim i què implica aquesta acollida.

La part de ficció s’articula a través del viatge al Perú que fa la protagonista per elaborar un mapa sonor de llengües en perill d’extinció. I s’estableix una certa analogia entre la seva fascinació pel quítxua i l’evocació del català que parlava l'avi.

— Vol ser un elogi de les llengües minoritàries i minoritzades. Al parlar amb famílies exiliades veies la necessitat tan gran de preservar i transmetre el català que tenien les persones que es van exiliar. En el cas dels nets, hi ha un gran orgull en els que el parlen, i en els que no el parlen un gran dolor per la pèrdua. Sent jo una cineasta europea procedent de territori espanyol que fa una pel·lícula llatinoamericana, el mínim era parlar del lingüicidi i les seqüeles del colonialisme. La pel·lícula és una reivindicació del multilingüisme i de la possibilitat de comprendre sense necessitat de saber exactament la paraula que et diuen.

La pel·lícula subratlla que hi ha vincles que només es poden expressar emocionalment a través de la llengua compartida.

— Exacte. És el que passa quan migres i aprens llengües, que la teva vida es va transformant i acabes oblidant aquella llengua que per als teus avis era fonamental i que en la teva infància estava absolutament present.

La protagonista també es transforma a través de la relació amb el guia, sense caure mai en els clixés del cinema convencional.

— Jo pensava molt en Dersu uzala (Akira Kurosawa, 1975) per donar forma a aquesta relació. Sempre hi ha una diferència de classe entre el guia i la persona guiada, però també ressonàncies i aproximacions. Vull pensar que les dues persones es veuen transformades per l’altre. Al Lucho el vaig conèixer el 2022, quan vaig fer un viatge de documentació, i vam fer un primer cribratge pensant que potser el podríem incorporar com a actor. I gran part de la pel·lícula neix de la nostra relació i converses.

A Con el viento encara treballava amb actors professionals, però amb cada pel·lícula és com si despullés una mica més el seu cinema de les convencions industrials. És un camí sense retorn?

— Cada pel·lícula és un univers. A Lejos de los árboles hi ha la Teresa Sánchez, que és una bèstia amb qui m’encantaria tornar a treballar. Però a mi el que m’interessa és fer retrats de persones, i quan t’enamores o et fascina algú, no importa res més. Tant és si un actor professional o una persona que actua per primera vegada. Sempre busco persones que tinguin moltíssim desig de fer la pel·lícula, i quan fas cinema per primera vegada sol passar que hi ha una entrega i una generositat absoluta. Quan ens professionalitzem, tant dins com fora de la pantalla, això es perd una mica.

L’escena que obre Lejos de los árboles culmina amb una nena mirant a càmera. La que tanca el film, amb la mateixa nena escoltant. El viatge de la pel·lícula és similar, un viatge de la imatge al so. Era intencionat?

— Sí. De fet, en la imatge de la nena mirant a càmera ja sona una cançó d’Ovidi Montllor que parla justament de veure i escoltar. Acabar amb una nena escoltant era important perquè la memòria passa per l’escolta. Si no escoltem no recordem. Jo faig cinema perquè el cinema ens permet escoltar, i no és fàcil fer-ho en el dia a dia. Volia fer una pel·lícula que es pogués escoltar, que seguís funcionant si tanquem els ulls. M’agrada que el cinema obri una dimensió que vagi més enllà del visual.

De fet, en el seu cinema importa més la recerca d’un llenguatge visual i sonor per expressar un teixit d’emocions que la necessitat d’explicar un relat. No és molt habitual en el cinema català. Hi troba a faltar poesia, en el cinema actual?

— Sí. Però en general trobo a faltar poesia a tot arreu. La poesia està relegada a una mena de circuit elitista, però a mi m’ha apassionat des de petita. El cinema no hauria de tancar-se tant en la prosa, sinó explorar aquests espais que permeten suspensions i bifurcacions. M’interessen les pel·lícules que fugen de la linealitat i que no estan sotmeses a la llei de Hollywood. A les avantguardes dels anys 20 i 30 es feien coses increïbles.

Lejos de los árboles és també el títol d’un mític documental de Jacint Esteva del 1972. Com és que li ha posat el mateix títol?

— Va ser inconscient. Vaig posar el títol molt al principi, quan estava escrivint. I de sobte vaig dir: “Ostres, que és el títol de Jacint Esteva!” Una pel·lícula que em va marcar molt, a més. Passava el temps i no em sortia canviar-li el títol, i va arribar un moment que el vaig abraçar. Si el títol ha sorgit de manera inconscient és perquè el tinc molt a dins. I era un homenatge bonic a algú tan important per a la història del cinema espanyol però que de vegades sembla oblidat.

El rodatge a l’Argentina de la seva anterior ficció, Dúo, va quedar inacabat a causa de la pandèmia, i allò va marcar la pel·lícula. A Lejos de los árboles, en canvi, sembla que ha pogut rodar tot el que tenia al cap, i amb més pressupost, temps i riquesa de registres i textures. S'ha tret l’espina de Dúo?

— Si faig Lejos de los árboles i torno a Llatinoamèrica és per treure’m l’espina de Dúo, que no vaig poder fer com volia. Lejos de los árboles, en canvi, l’he gaudit molt. He tingut la sort de treballar amb Mayca Sanz de productora. Va ser idea de la Carla [Simón], per cert; va pensar que ella era la persona ideal, i no es va equivocar. Hem fet una pel·lícula molt barata, per menys d’un milió, i alhora he fet tot el que volgut: he rodat vuit setmanes en cinc rodatges diferents, amb un embaràs pel mig... El cinema està molt encotillat en unes convencions industrials, però també són possibles altres formes on s’hi arriba per necessitat, per ambició, per joc, per experimentació o per bogeria.